Amb la participació d’un grapat d’intelectuals de prestigi, a més de profesionals coneguts i persones amb trajectòria exemplar en la defensa de la nostra llengua i cultura, el PUNT DE DEBAT vol ser un referent significatiu en el procés de creació de l’opinió pública alacantina.

Mitjançant una dinàmica de reunions periòdiques, centrades en l’exposició de temes rellevants per a la nostra Ciutat i Comarca, seguida dels ineludibles i enriquidors debats, pretenem també anar configurant una llista d’objectius programàtics que podrien formar l’esquelet de la nostra proposta política a les properes Eleccions Municipals i Autonòmiques.

Per altra banda, el col.lectiu local a Alacant ha proposat al CEN d’Units x València la possibilitat de combinar les nostres sigles amb la marca Units per Alacant. D’esta manera pretenem optimitzar el treball d’adaptació que fem a les realitats locals, per tal d’obtindre un major impacte sobre l’electorat.

Els principis ideològics que sustenten la nostra proposta alicantinista (que no alicantonista….) són els següents:

1. Els alacantins, amb les nostres necessitats i peculiaritats, no podem quedar fora de la con-
   formació del país i de la idea valencianista. Redefinir amb eixa clau l’alacantinisme no és tasca senzilla, però cal intentar-ho i no només per motius purament idealistes sinó també per engegar en positiu una alternativa viable per a la nostra ciutat i el seu entorn.
2. Ni la llengua ni el manteniment de la identitat poden arribar a romandre entre una part de la nostra població, sense atendre primer que res als sentiments, a una mena d’orgull, d’arrels, d’estimació positiva del que varem ser, som i volem ser, com a col·lectiu però també com a individus amb un origen i una llar concreta. Sense atendre al sentiment, tot lo demés és abandona-
   ment, o com a molt reservori intel·lectual.
3. A més a més d’anar pacientment creant un corpus on lo alacantí es faça actual i correctament definit; caldria traslladar tot això a la societat o al menys a alguns interlocutors socials, econòmics, etc; remenant modestament interessos, consciències, oportunitats, ocasions…; en resum: fer d’espurna.

A hores d’ara, estem confeccionant un programa de sis encontres, on pasariem revista a 12 temes de màxima actualitat. En un propera ocasió donarem oportuna referència d’eixa programació, així com del lloc en que s’hauran de celebrar, i l’horari previst.

Ferran de Rojas i Josep Lluis Mira (Abril-2009)

INFORME D’ACTUACIONS UNITS X VALÉNCIA D’ALACANT

Des d’Units x Valéncia d’Alacant es va informar al Consell Executiu Nacional de la formació nacionalista valenciana de les diferents reunions a diferents barris de la ciutat en busca de consolidar un projecte de centre, demòcrata i valencianiste a Alacant, i que han suposat l’aproximació al projecte d’un important número de persones interessades. Estes persones que van acostant-se al projecte han pres una sèrie d’acords per a que emmarquen el seu posterior treball, en concret, a la reunió del barri de Benalúa es va acordar la creació d’un lloc de debat autònom que repensara el paper de la ciutat d’Alacant, les necessitats i peculiaritats locals, la preocupació alacantinista dins del discurs valencianiste de centre que vol replegar Units x Valéncia.

En este sentit, este rogle de pensament començarà a funcionar ab les incorporacions de personalitats de diferents àmbits socials aportant els seus amples coneiximents i qualitat humana per a este cabdal d’idees i respostes en clau alacantina puguen presentar-se, en el seu moment, davant els actors socials i polítics d’Alacant ab respostes completes i concretes sobre els reptes i problemes dins del marc nacionalista valencià. Conclusions que, al mateix temps, seran incorporades al nostre programa polític. Es tracta de replegar el particularisme d’estes contrades i que puga vore’s reflexat en el conjunt d’Units x Valéncia. Des d’estes premises continuarem treballant des d’Alacant pel projecte comú, i pel projecte local, i esperem prompte presentar les primeres conclusions d’este treball que anem a dur avant.

EL CONSELL EXECUTIU NACIONAL D’UNITS X VALÉNCIA APROVA ELS ACTES EN COMMEMORACIÓ DEL 25 D’ABRIL

En reunió ordinària del CEN d’Units x Valéncia, a banda dels diferents punts de l’orde del dia, es varen aprovar els actes que convocarà esta formació valencianista per a commemorar la data del 25 d’abril, 302 anys després de la derrota a la batalla d’Almansa que posteriorment va suposar la pèrdua dels drets forals valencians que durant segles havien regit el nostre poble.

En primer lloc, el divendres 24 d’abril a les 20.30 hores s’efectuarà la tradicional ofrena de flors als Maulets, encapçalada pel nostre Secretari General, Carles Choví, en record de la seua lluita per mantindre els drets del poble valencià, al seu monument de l’Avinguda del Regne de Valéncia del Cap i Casal. Posteriorment es celebrarà un sopar d’afiliats i simpatitzants.

Els actes al voltant del 25 d’abril es tancaran ab la primera d’una sèrie de tertúlies que tindran lloc a la Seu Nacional d’Units x Valéncia del carrer Guillem de Castro el dimarts 28 a les 22.00 hrs. Per estes tertúlies passaran diferents ponents que exposaran la seua visió en diferents aspectes que afecten la societat valenciana per a que en acabant s’obriga un debat entre les persones assistents. En este sentit i tractant-se de la commemoració del 25 d’abril, el motiu de la primera trobada d’estes tertúlies serà: “El valencianisme, opció de futur”

Els membres del Consell Executiu Nacional d’Units x Valéncia volen recalcar especialment que, la formació nacionalista valenciana, no assistirà oficialment a cap altre acte ni manifestació, deixant llibertat, com sempre, als afiliats i als seus càrrecs per a que, en l’exercici de la seua llibertat personal, puguen participar als diferents actes convocats per a reivindicar la memòria i la recuperació dels drets perduts a partir d’este dia fatídic per al poble valencià.

Les regidores d’UxV a l’ajuntament d’Almàssera, Glòria Ortigosa i Raquel Plaza aprovaren un moció conjunta de tots els grups del consistori consistent en la lectura d’un manifest municipaliste per a celebrar el 30 aniversari de les Eleccions Municipals en un Ple Extraordinari que tingué lloc a l’Auditori del Centre Cultural.

Al mateix ple s’aprovaren els diferents actes que es celebraran al llarg dels pròxims mesos per a commemorar esta data històrica, inclós la dedicatòria d’un carrer al 3 d’abril de 1979. L’acte finalitzà ab el reconeiximent pel compromís democràtic i la llavor pel poble d’Almàssera a tots els regidors electes des de 1979, dels que un bon número d’ells i elles formen part actualment del projecte d’Units x Valéncia

Pròximament es convocarà una reunió de tots els afiliats que puguen formar part dels jóvens d’UxV per a crear una gestora que comence a treballar en els estatuts i el reglament propi, aixi com per a marcar les primeres tasques a desenrotllar.

A este projecte tenim la voluntat de sumar a tots els jóvens que vullguen afegir-se que compartisquen el nostre compromís valencianiste i democràta i per això fem una crida a la participació de tots i totes, podeu adreçar-se a: info@unitspervalencia.org

Un cafè ab la gent de “Centristes Valencians“

Si vols conèixer i parlar amigablement ab membres de la Plataforma “Centristes Valencians“, que es troba dins de la federació Units per Valéncia, pots fer-te un cafè ab ells el dimarts 24 a les 21.30 hores.

La questió va anar desenvolupant-se des d’un posicionament d’inici en el qual els diferents participants van intentar reflexionar que la ciutat ja havia abandonat dràsticament el valencià sense torna enrrere i que per tant no volia ser identificada amb lo valencià ni amb el seu entorn fins a la reflexió de que el sentiment i l’orgull (mes interés) de ser part del projecte i col·lectiu social valencià és un pas previ en el que cal treballar com a condició i impuls previ que ens faça valorar i retrobar-nos amb el valencià lingüísticament.

Per això i donat l’alt valor intel·lectual i social de les persones que col·laboren amb Units per Alacant (UxV) es va acordar la formació d’un rogle de pensament local i una pàgina web des de la qual tractar el tema alacantí específicament així com la voluntat d’arribar concretament a certs àmbits de decisió per traslladar-les les nostres conclusions i analisis.

Reunió: Gestora Jóvens d’UxV
Lloc: Guillem de Castro, 165 (Valéncia ciutat)
Dia: 24 de març
Hora: 22.00 hrs.

Com és ben conegut, l’atur estructural es deu a la desaparició de les ocupacions que requereixen mà d’obra poc qualificada, que són progressivament substituïdes per d’altres que requereixen un grau de formació més elevat. Al mateix temps, la mà d’obra que s’allibera d’uns sectors difícilment pot incorporar-se a d’altres de nova creació ja que aquests requereixen un grau de formació superior. A tot això cal afegir que moltes empreses, per ser més competitives en els mercats internacionals, estan obligades a
augmentar la seva productivitat, ja que d’altra manera haurien de tancar o deslocalitzar a països on el cost de la mà d’obra fos més baix, sempre que aquesta reducció de despeses compensés la inversió necessària per a la deslocalització. L’augment de la productivitat està associat a produir més amb menys mà d’obra, qualificada o no, i amb menys despeses generals, especialment energètiques. Aquest increment de la productivitat, si no es genera una nova demanda o si aquesta no augmenta, indefectiblement produeix atur. En un sistema en expansió l’augment de la competitivitat es compensa amb escreix amb l’augment de la demanda, però en un sistema en crisi l’augment de la productivitat comporta més desocupació.

EDUCACIÓ I DESENVOLUPAMENT PROFESSIONAL

Els llocs de treball que demanden les noves empreses o bé les que es reconverteixen i innoven requereixen cada vegada més coneixement estructurat, ja que les tasques són cada vegada més complexes i no és suficient l’experiència laboral, i, per tant, és el sistema educatiu l’element bàsic en l’adquisició de les eines necessàries per a la activitat laboral de l’individu.

Amb tot, l’educació, a més de proporcionar els coneixements que requereix el sistema productiu, ha de proveir de valors socials i culturals. Tot en conjunt ha de permetre que les persones disposin de la capacitat de raonament i aprenentatge general per poder-se adaptar, successivament, a treballs cada vegada més especialitzats i complexos i puguin, quan sigui necessari, formar-se al llarg de la seva vida laboral.

La inversió en educació explica l’augment de la productivitat del treball i en general la del salari que percep el treballador, ja que l’educació permet a l’individu augmentar la seva capacitació i accedir als llocs de treball més ben remunerats i elevar-se professionalment i socialment. El perill d’un sistema educatiu excessivament centrat en l’adequació del’individu al mercat de treball és que pot excloure aquells que tenen menys possibilitats, especialment si aquesta exclusió és conseqüència de menors possibilitats socioeconòmiques. És un fet prou evident, demostrat per especialistes, que el medi familiar en el que neixen i es desenvolupen els nens determina unes característiques socioculturals que modificaran el seu desenvolupament personal i educatiu.

RECERCA, DESENVOLUPAMENT I INNOVACIÓ: L’ASSIGNATURA PENDENT

Malauradament Espanya està molt mal preparada per afrontar la crisi; la inversió en investigació, desenvolupament i innovació que s’ha fet en els últims anys és baixa i el nombre d’empreses que demanden mà d’obra qualificada és encara massa escàs. Així mateix, la velocitat amb què es creen les empreses que produeixen productes o serveis d’alt valor afegit és mínima, i, per tant, la demanda de mà d’obra qualificada no es produeix en la quantitat necessària mentre es van destruint altres llocs de treball. D’altra banda, parlar dels problemes de l’educació a Espanya és gairebé un tòpic.

Els informes internacionals més prestigiosos indiquen que la situació és pèssima. Les raons que els porten a fer a aquest diagnòstic són diverses i irrefutables. L’ Estat espanyol té el dubtós honor d’ocupar els llocs de “privilegi” en els rànquings d’absentisme escolar, abandonament i repetició de curs. A més, els que més pateixen aquest desgavell són les classes més desfavorides. Les dades que subministren aquests informes són tossuts: l’educació espanyola només serveix per als més llestos i amb possibilitats econòmiques.

La nostra pròpia experiència, la dels que ens dediquem a l’ensenyament, sigui al nivell que sigui, veiem que la capacitat de comprensió lingüística i de redacció de textos mínimament complexos és mínima, així com escassa és també la capacitat per a la realització de càlculs relativament senzills. En poques paraules, la capacitat d’abstracció dels nostres joves és molt baixa i l’analfabetisme funcional és elevat. Els que portem anys de docència també sabem que aquesta incapacitat augmenta perillosament.

NI QUALITAT NI EQUITAT EN MATÈRIA EDUCATIVA

La justificació que donen alguns dels nostres polítics i altres experts en matèria educativa és que l’aposta espanyola de la democràcia - no fa més de 30 anys! - va ser aconseguir una educació universal, la democratització de l’educació i l’educació per a tothom.

És evident, que no s’han assolit ni els objectius de qualitat desitjats ni tampoc un grau suficient d’equitat. És cert que l’educació arriba gairebé a tots. A Espanya, l’escolarització des dels primers anys és pràcticament total i les dades demostren que hi ha molts més alumnes que arriben a graduar-se que anys enrere, però també ho és que el nivell assolit deixa molt a desitjar. Ens trobem amb una alfabetització universal més teòrica que real. Els nois i les noies passen de curs sense el nivell de coneixements suficient, amb assignatures suspeses i n’hi ha d’altres que si les aproven és perquè el grau d’exigència es rebaixa per evitar la imatge de fracàs. Això comporta una millor estadística, però no una millora real del sistema educatiu. Hi ha títols però escassos coneixements. Malauradament, la situació és encara més greu perquè des de fa anys està estancada i no es veu cap símptoma de canvi de tendència.

Les raons són relativament fàcils d’explicar. D’una banda, Espanya destaca per realitzar una inversió en educació molt baixa i de l’altra, en poc més de trenta anys de democràcia, s’ha canviat tres vegades de sistema educatiu que, en comptes de millorar les coses les han anat empitjorant progressivament. Un dels grans problemes dels Governs espanyols és que fan lleis teòricament bones però que requereixen molts recursos i que no posen els mitjans perquè es puguin aplicar eficaçment. Si existís un rànquing que ho mesurés, l’Estat espanyol destacaria per la seva incapacitat de planificar adequadament, és a dir, d’assignar als programes els recursos necessaris.

LA FAL•LÀCIA DE LA IGUALTAT EN EL SISTEMA

Les lleis espanyoles i catalanes, carregades d’una innocència que ratllen l’infantilisme, han pretès igualar tot el sistema educatiu, ens han volgut fer creure que tot el sistema públic i privat-concertat era equivalent i han negat els pares la capacitat de decidir. D’aquesta manera, un nen o nena que viu en un lloc on el nivell educatiu familiar general és baix i només hi ha una única escola pública, malgrat les seves capacitats intel•lectuals, el sistema públic no li permet triar i ha de ser sacrificat amb l’objectiu d’aconseguir una progressió conjunta de tots els nens. No és estrany que qualsevol pare amb un grau de formació suficient i conscient del valor de l’educació per al futur dels seus fills fugi de l’escola pública per anar a l’escola privada; malgrat els esforços i sovint la coacció legal de l’administració per explicar i obligar a una pretesa igualtat d’oportunitats.

Què ha de fer un pare que sap perfectament que el grau més elevat d’abandonament i mals resultats té lloc on hi ha un major nombre d’escolars de rangs socioeconòmics més baixos? Òbviament, intentarà proporcionar al seu fill un entorn on pugui desenvolupar al màxim les seves capacitats. No és fàcil donar receptes per canviar la situació en un temps breu, però sí que s’han de detectar les coses que han de canviar amb urgència. Si ens remuntem als principis de la democràcia i analitzem els canvis que s’han anat produint al sistema educatiu, ens adonarem que la gestió de la diferència ha constituït el gran fracàs del model pedagògic estatal.

MODEL D’ESCOLARITZACIÓ OBSOLET

Aplicar el model que proposaven aquestes lleis, d’escolarització conjunta i sense separar els estudiants en funció del seu progrés i capacitats, implicava posar recursos suficients per gestionar la diferència. S’havia de reforçar els estudiants menys dotats o més desinteressats, proporcionar-los incentius i ajuts i permetre el desenvolupament d’aquells amb capacitats més altes. La majoria dels estudis realitzats per especialistes aposten per proporcionar reforç de les assignatures on l’estudiant treu pitjors notes, abans que s’acumulin dèficits greus de coneixement. Els informes internacionals demostren que els països que obtenen millors resultats en l’educació són els que més organitzats tenen aquests sistemes de reforç. Avui veiem que a Espanya, els menys afavorits frenen el conjunt i els altament dotats són castrats intel•lectualment amb la consegüent pèrdua d’un valuós capital intel•lectual i ambl’evident frustració que proporciona al ciutadà afectat.

La manca d’inversió no és l’únic argument que explica la deficient situació, ja que l’escola concertada inverteix menys que la pública i té un fracàs escolar menor. Si succeeix això, haurem de concloure que el sistema públic, més ben retribuït, no reuneix les condicions d’organització ni pot aplicar els mètodes pedagògics adequats.

MAJOR QUALIFICACIÓ, MENOR REMUNERACIÓ

És per això que ens adonem que el sistema econòmic espanyol condueix a una manca d’incentiu a l’estudi. Espanya té l’honor de ser l’únic país desenvolupat on creix significativament la proporció de titulats superiors al mateix temps que es redueixen els avantatges salarials associats a la major qualificació. Les diferències dels salaris mitjans, entre els graduats universitaris i els que només tenen l’educació obligatòria, es van reduint progressivament, i també la diferència entre el nivell d’atur (dades anteriors a la crisi econòmica). L’explicació d’aquest estrany fenomen pot estar en l’augment continuat dels contractes escombraries, incentivats pel Govern amb la falsa justificació d’un aprenentatge dins les empreses, que si bé se n’ha de fer, s’ha convertit en un autèntic abús per part d’algunes d’aquestes organitzacions. També, segons experts de l’OCDE, pot estar relacionat amb una manca d’adequació entre el que demanen les empreses i ofereix la universitat. Però m’inclino més per la primera explicació, atès que la formació universitària actual, de caràcter fonamentalment generalista, proporciona evidents capacitats per adaptar-se a la formació especialitzada que demanda el mercat laboral i condiciona l’evolució futura del graduat.

GREUS ERRORS DEL GOVERN

Les conclusions no són agradables i les solucions a mig termini difícils (a curt cap). Segurament caldria esmentar, entre d’altres, tres errors impropis d’uns Governs que, de paraula, han posat èmfasi en les mesures de caràcter social per elevar el nivell de benestar de la població: una manca d’inversió en investigació, desenvolupament i innovació; continus canvis de les lleis d’educació i falta d’inversió en aquesta matèria; i una desastrosa gestió del mercat del treball, permetent contractes escombraries i justificats amb un pretès aprenentatge. Els tres contribueixen a disminuir l’estat del benestar espanyol. És possible que, si s’acaben adonant, al cap d’una generació el panorama serà diferent.

Article original en castellà. Publicat en l’edició de febrer de Catalunya Empresarial.

No vaig conéixer personalment don Joaquim. Però sí que em vaig fer una idea del seu tarannà polític gràcies als testimonis que em van aportar Vicent Miquel, Vicent Diego i Vicent Ruiz Monrabal, quan estava redactant “Retrobar la tradició. El valencianisme d’inspiració cristiana de la postguerra a la transició” (Saó, 1996). Tots tres coincidiren a subratllar el paper fonamental que va tindre Maldonado a l’hora de la configuració definitiva d’Unió Democràtica del País Valencià. En efecte, UDPV fou el resultat d’una convergència successiva de persones d’extraccions socials i ambients diferents: el nucli inicial, universitari i nacionalista, encapçalat per Vicent Miquel; la Joventut Agrària Rural Catòlica, que capitanejava Vicent Ruiz Monrabal; i, per últim, les persones provinents de la Dreta Regional Valenciana de Lluís Lúcia, que tenien en Joaquim Maldonado el seu referent. L’aportació d’estos últims fou cabdal a l’hora de donar cos i relleu a este projecte polític. Gent jove i gent madura, universitaris de la capital i gent del món rural, regionalistes i nacionalistes convergiren en un projecte inequívocament valencià i valencianista que prenia com a brúixola de la seua actuació política la filosofia personalista i comunitària.

Maldonado solia repetir que «en política, cal sumar, no restar». Filosofia que, com hem vist, configurà la UDPV. En les eleccions de 1977 el partit no tragué representació política ni al Congrés ni al Senat, on ell anava de candidat . No obstant això, els 48.000 vots (2,6%) dels democratacristians encara representen, a trenta anys vista, una xifra ben significativa del valencianisme en les eleccions estatals.

Vull aprofitar la memòria de don Joaquim per a subratllar la necessitat de superar tòpics que tenim els valencianistes. Hem anat vencent prejudicis, però encara ens falta una espenta més si volem aplicar eixa «filosofia del sumar» de don Joaquim i no romandre, anys i anys, en la marginalitat. Per exemple, encara hi ha qui afirma que no hi ha hagut burgesia valencianista. ¿I Joaquim Reig, Nicolau Primitiu, Martí Domínguez, Joaquim Maldonado…? Algú dirà que són excepcions o anècdotes. Però els valencianistes no estem en condicions de prescindir de ningú. Hem de descobrir —i «posar en valor»— totes les tessel·les que tenim a l’abast per a construir el mosaic de la valencianitat: un mosaic que se’ns revelarà prou més ric i plural que el que presumixen afirmacions gratuïtes com aquella que diu que «el País Valencià serà d’esquerres o no serà». Esta necessitat de superar prejudicis i clixés es fa urgent. Que el record de Maldonado ens ajude en esta tasca.

Descanse en pau, don Joaquim.

Agustí Colomer Ferrandiz
Director de la Col·lecció Rent

Font: El Punt (8 febrer 2009)